Una nit de finals d'hivern com aquesta, a les quatre de la matinada. Praça do Comerço , deserta i silenciosa a aquella hora intempestiva, com s’acostuma a dir. D'improvís, de les ombres que coven les arcades triomfals de l'Arco, apareix , com un mal son, un ésser extraviat que, tentinejant, s'acosta indefectiblement a la marquesina on espero jo, dempeus, l' autocarro nocturn. Amb el seu cos rabassut i informe, l'atrotinada caçadora de cuir ajustada al voluminós tors, els cabells llargs i despentinats i la cara curulla de rues, fa l'aspecte d'un mariner encallat a terra, un alter ego embriac i brutal de Bruno Ganz a la pel·lícula aquella de Tanner que em transporta, passat els anys, a aquella Lisboa inoblidable i canalla. La cosa aquella s'atura a un metre de mi i comença el seu discurs, barbollant un enfilall de mots incomprensibles, una lletania de sons eslaus. En els ulls espurnejants, s'hi insinua l'amenaça d’un mar calm i ins