Fado menor (Lisboniana nº 1)

Una nit de finals d'hivern com aquesta, a les quatre de la matinada. Praça do Comerço, deserta i silenciosa a aquella hora intempestiva, com s’acostuma a dir. D'improvís, de les ombres que coven les arcades triomfals de l'Arco, apareix, com un mal son, un ésser extraviat que, tentinejant, s'acosta indefectiblement a la marquesina on espero jo, dempeus, l'autocarro nocturn. Amb el seu cos rabassut i informe, l'atrotinada caçadora de cuir ajustada al voluminós tors, els cabells llargs i despentinats i la cara curulla de rues, fa l'aspecte d'un mariner encallat a terra, un alter ego embriac i brutal de Bruno Ganz a la pel·lícula aquella de Tanner que em transporta, passat els anys, a aquella Lisboa inoblidable i canalla. 

La cosa aquella s'atura a un metre de mi i comença el seu discurs, barbollant un enfilall de mots incomprensibles, una lletania de sons eslaus. En els ulls espurnejants, s'hi insinua l'amenaça d’un mar calm i insondable. Amb la mateixa sobtadesa amb què s'ha manifestat, l'ésser enfonya la mà enorme i aparentment balba dins la butxaca de la caçadora i n'extreu un objecte desconegut. En percebre jo el resplendor metàl·lic entre els dits com sogues, faig un bot enrere, com un cérvol atemorit. Llavors l'home sembla sorprès, i després de proferir una ganyota burlesca, pronuncia clarament la paraula tabaco mentre em mostra el que sembla ser un encenedor a la indecisa claror dels fanals de la praça.

No vaig pensar en Pessoa, ni li vaig indicar la Tabacaria més propera, sinó que, més pragmàtic, vaig enviar-lo directament ao caralho amb bon accent portuguès,  malgrat la tremolor ostensible en la veu i els genolls i vaig partir d'allà cames-ajudau-me. El ressò de les seves rialles de tità i de les meves pròpies passes apressades m'acompanyen durant el principi de l'escapada.